1.6.05

Mèxic

Copio el text sencer sobre el viatge a Mèxic. El títol és molt tòpic, però vaig preferir deixar aquest abans que fotre alguna bajanada.


Mèxic

10.000 quilometres, un oceà i 12 hores d’avió ens separen de Mèxic. Però no només això, perquè anar a aquest país americà (del nord) és començar de zero, mirar la vida d’una altra manera, viure el dia a dia completament diferent, fer les coses més pausadament... tot i això, haig de reconèixer que no he sigut més que un turista occidental, un gringo ric, un visitant passatger... aquest és un complex que no aconseguiré treure’m del damunt durant tot el viatge.

Tot comença a Mèxic D.F., una ciutat de 22 milions d’habitants, la més contaminada del món. Quan començo a passejar pels carrers estic espantat, encara que em protegeix la intimitat d’uns vidres fumats d’una furgoneta americana enorme, perquè ara que hi sóc, no sé que em trobaré aquí, no sé com és la gent i, sobretot, no sé si els agrada que els visitin turistes occidentals rics (sí, sí, a Mèxic som bastant rics!). Mica en mica me n’oblido de la por i observo com un nen cada detall nou, fent-ne broma amb la família: cartells d’anuncis gegants, el conduir de la gent, venedors ambulants, uns curiosos llums de neó florescents a les matrícules, la policia, la pobresa, sobretot la pobresa, que ens acompanyarà allà on anem. Venim d’un viatge llarg, d’un dia de 30 hores que ha començat a Barcelona a les 4 del matí i que acabarà a Mèxic DF a les 10 de la nit (5 de la matinada a Barcelona).

El primer contacte amb el menjar és en un petit restaurant on ens introdueixen als tacos, a les salses picants de chile, a les cerveses, a les begudes estrambòtiques... més endavant vindran les tortas i les tortillas, el guacamole, els frijoles (semblants a les mongetes), el nopal (blat de moro), el mole (cinc varietats de chile amb xocolata) i, per suposat, el tequila! El menjar mexicà és bo, però poc variat i sempre amb picant i llima (que, per cert, allà en diuen limón).

El DF, tal com li diuen ells, és tan immens que no hi ha gaires habitants que l’hagin recorreguda tota. Abans de la invasió europea, Tenotchitlán era una ciutat construïda sobre un llac; les noves construccions prengueren lloc a l’aigua per mitjà de dessecacions i es construí una ciutat de planta rectangular que en els últims anys ha crescut, i creix, d’una manera desmesurada, enfilant-se per les muntanyes i volcans que envolten la ciutat. Com a totes les ciutats, la gent és tancada i la violència i la delinqüència són habituals, més corrents que a altres llocs del món, és cert. Tot i així, la gent fa molta vida al carrer. La ciutat presenta unes grans diferències entre els rics, atrinxerats amb murs altíssims, tanques electrificades i guardes de seguretat armats a les parts altes, i els pobres, que ocupen la majoria de la ciutat en condicions de vida severes. Pels carrers, i a cada cantonada hi ha gent demanant, venent-te diaris, menjar o objectes estrambòtics i altres que t’ofereixen espectacles curiosos, com un que es dedicava a arrossegar-se d’esquena per sobre d’uns vidres mentre els cotxes esperaven el semàfor. El trànsit és intens i caòtic; les normes més elementals no són respectades, els semàfors sembla que tan sols hi siguin per adornar, els autobusos, les guaguas, no tenen parades fixes i per això van amb la porta oberta, perquè els clients pugin i baixin més de pressa. Al DF és on té lloc el casament del meu tiet, que és el que em porta a Mèxic, de fet. Resulta curiós durant aquests dies, com serà en tota la setmana santa, recordar de cop i volta que estàs a Mèxic, a l’altre banda del món!

Ja a la capital entrem en contacte amb el món del mercadillo, que redescobrirem a cada poble i cada visita turística que fem. El primer dia no ho sabem, però s’ha de regatejar, i al final ens hi acostumarem (bé, de fet jo mai!): quan tu mires una parada ja t’aborda el venedor i et ven l’oro i el moro; si et fixes en una cosa ja et diuen el preu però si et fas el suec et van rebaixant el cost; llavors entres al joc i li ofereixes menys diners, al cap d’una estona arribes a un acord: 40 pesos per una camisa, 3,5 euros! I és que la vida allà és molt barata, i per això nosaltres som rics.

El dia després de la cerimònia, ja s’abandona la capital, per no tornar-la a veure fins l’últim dia de camí a l’aeroport. Un autocar es converteix en el nostre company de viatge: el camión portarà als més de 40 convidats (i els nuvis, és clar) més de 1.200 quilometres per descobrir (una mica) Mèxic. El primer viatge de 6 hores ens permet observar la riquesa paisatgística mexicana que va des de les ciutats més poblades al desert més desolat, passant pel bosc alpí, les urbanitzacions horribles i l’estepa centreamericana. Durant les llargues estones d’autocar podrem coneixer una mica els altres, conèixer una mica Mèxic i fins conèixer-nos una mica més a nosaltres mateixos (a no ser que aprofitis per dormir). També ens acompanya una simpàtica guia, la Coral, que ens introduirà als secrets de Mèxic i amb la que tindré, en un d’aquests viatges, una interessant xerrada sobre política, ètnies, societat mexicana, el problema català, llengua...

Arribem a Oaxaca (pronunciïs “uajaca”) la mitja tarda del quart dia i de seguida baixem a descobrir aquesta ciutat, que, com que està més baixa que la resta que visitarem, fa més calor. També és la ciutat més baixa de Mèxic, en el sentit arquitectònic, i és que aquesta zona té més de 200 sismes a l’any i no poden permetre que les cases caiguin constantment. Els carrers de la vila són bonics (totes les cases són d’un color diferent), i més de nit, però no poden amagar la misèria que assola tot el país: em commou una nena petita asseguda en un racó que toca quatre notes amb un acordió i canta alguna cosa inintel·ligible. Serà en aquest poble que també tindré oportunitat de conèixer la vida nocturna dels mexicans visitant diversos bars: un que està situat en una casa d’estil colonial que em desconcerta, un que es diu “Líbido” però que no fa honor al seu nom i sortim tal com entrem i un que sembla una sauna i on pateixo per si es compleixen les normes més elementals contra els incendis però que és on acabarem la nit a les dues de la matinada després de moltes cerveses i que jo balli amb una mexicana (sí, sí! i a més sense dents!).

L’endemà comença el que serà el nostre pa de cada dia fins l’últim: les visites a temples de les cultures prehispàniques (que ells en diuen, com si els hispànics fossin el més important de la seva història, i ja us puc assegurar que no!). Comencem per Mitla, unes ruïnes zapoteques (encara que el nom és asteca) molt boniques i treballades. El guia ens descobreix, amb una veu pausada i tranquil·la, tots els secrets arquitectònics, decoratius i espirituals del lloc; bé, de fet tots no, perquè hi ha moltes coses que, per sort o per desgracia, resten per conèixer. L’antiga ciutat està decorada amb unes senefes de pedra molt treballades i de gran bellesa. Fora del temple s’hi poden trobar alebrijes, unes figures de fusta pintada molt característiques d’allí i que van molt bé per regalar.

L’endemà serà el torn de Monte Albán, una de les primeres ciutats de Centreamèrica i que va arribar fins els 100.000 habitants. Situada en un turó, les ruïnes més importants ocupen unes 700 metres de llarg per 400 d’ample i permeten contemplar la magnificència de les cultures que habitaven el continent abans de la fatal descoberta dels europeus. La fundació de la ciutat és olmeca, però el seu esplendor es va esdevenir amb els zapoteques entre els segles IV i IX. També aquí podem veure l’espai del “joc de la pilota”, un precedent del futbol que, segons diuen, acabava amb el cap tallat del guanyador, o del perdedor, depèn de la versió. Tot això ens ho explica un guia indi molt misteriós que sembla venir de l’època de la que ens parla. Acabem el dia a Puebla, capital de l’estat de Puebla , al sud del DF, i, com les altres, ciutat d’estil colonial.

El dia següent, els voluntaris (principalment els Bou i les i el Cadiach) se’n van a veure les ruïnes de Cholula, els altres es queden dormint. Cholula són unes restes la més important de les quals és una piràmide mig reconstruïda amb una església cristiana a sobre (no podia faltar). De curiositat presenta, per baix, que és la única piràmide mexicana que es pot visitar per dintre per uns túnels que van construir els arqueòlegs, i, per dalt, que té una vista magnífica de la ciutat, dels volcans Popocatépetl i Iztaccíhuatl i d’un centre de malalts mentals que fan una curiosa representació de la Passió, i és que ja som divendres sant. A la ciutat tinc la oportunitat de visitar una església plena de gom a gom en la missa i on encara hi va arribant gent; l’antic convent del ciutat ha sigut convertit en un “mercat de la religió”, que diu el Toni: hi ha diversos altars amb diferents imatges i representacions de Crist on la gent es concentra per resar i fins i tot hi ha un recorregut per les imatges de la Passió que la gent fa resant sota cada quadre per torns. També està ple de gom a gom.

Puebla és una ciutat com les altres. Cal destacar, això sí, la monumental catedral, que no podem visitar, però, perquè està pleníssima de fidels. En aquesta ens passem tota una tarda els tres cosins guiats pel Rodrigo, el germà de la núvia, passejant pels mercats del carrer cercant discos pirata, colònies robades o imitades i aparells electrònics barats. L’últim sopar es presenta al Tito, una taquería on mengem això: tacos!

L’últim dia ens llevem ben de matí per visitar Teotihuacán, unes restes arqueològiques a prop del DF de la mà d’un guia que parla tan a poc a poc que sembla que ens haguem de fregir sota el terrible sol. Aquestes, com les altres, també son impressionants, però també és cert que estem mig empatxats de tants temples. Aquí podem contemplar el temple del Sol i de la Lluna. El del Sol, però, només de lluny, ja que no podem arribar a dalt de la gentada que hi ha, i per tant ens hem de conformar amb les vistes del tercer nivell, també meravelloses. El temple de la Lluna està més buit, ja que la gent es cansa de pujar el primer i aquest el dóna per perdut, segons em diu el Joan. Des de dalt també es tenen unes vistes fantàstiques, sobretot de l’Avinguda dels Morts. Aquestes ruïnes són les més extenses del país, encara que només s’hagin excavat en poc més d’un 10%! Després de la visita dinem en un bufet que ens ofereix uns mariachis i un espectacle de danses antigues (o potser inventades?). Tot fent la digestió aprofito per escriure totes les postals a corre-cuita, marcant un nou rècord: deu postals en mitja hora! I totes amb un text diferent, que consti.

Dues hores després tornem a ésser a l’aeroport. Comiat, petons, encaixada de mans i molta sort pels que es queden a fer muntanya. Els altre passem el control i ens introduïm en el món dels free duty, on no existeixen els impostos. Encara que aviat descobreixo que si bé no hi apliquen impostos estatals, als productes s’hi aplica una mena “d’impost revolucionari” que els fa bastant cars. Tot esperant l’avió intento gastar els meus últims pesos, però amb 22 pesos (1,91€) poc es pot fer i per tant miro de gastar els de la família amb una col·lecció de comestibles estranys amb chile.

Quan ens fiquem a l’avió, a mi m’entren tots els mals: incomoditat, insomni, nàusees pel menjar, avorriment... tranquil, només són 10 hores i mitja! I si això és llarg, resulta que com que l’avió ve amb retard hem de córrer per l’aeroport de Frankfurt per agafar l’altre avió, però anem massa ràpid i les maletes no arriben i s’hi queden a esperar el proper vol, cosa que nosaltres no sabrem fins que siguem a Barcelona, dues hores després, palplantats com uns estaquirots davant la cinta del les maletes.